De manera tan radical els "carabineros" actuen per a fer callar el poble, per fer-los voltar de ruta. Al·lucinant, és fort.

Pareix com si l'agressivitat de la dictadura no s'hagi superat.

ART A SANTIAGO I AFRORUMBA CHILENERA

“Afrorumba chilenera, sandunguera y cumbiavera;
Flor de palomillas son tus veredas.
Noche que un día cualquiera, me cuenta la chinganera
historias del bravo, que hay en la rueda.
Santiago los tambores, para iluminar la noche,
esa larga noche del ayer.
Que vuelvan las romerías y la primavera nos sirva pa’ enflorear otra carreta
No hemos dejado de creer que esta situación es dura.
Que nos sobran las razones pa’ cantar nuevas canciones y volver a florecer.
No hemos parado de soñar, y a pesar que pasa el tiempo, ya no hay miedo a equivocarse, ya no hay miedo a resbalarse ni miedo a desafinar.
Solo la sonrisa se nos cae, algunas veces mi amor.
Afrorumba chilenera, es cumbiera, sandunguera y hiphopera.“

Semàfors en verd que permeten l’expressió artística d’un mateix i espectacle constant a cada cantó, galpón i saló. Músics, malabaristas, futbolistes,…

Para reventar la bomba en el volcán.

Penca Transantiago

Una onada de treballadors, estudiants i vellets amb cara de pomes agres aborden el metro; van fent espai, tensant el cossos i posant cares llargues per a preparar-se per a la gran barrumbada. "Dejen bajar antes de subir" es sent reiteradament per megafonia.

La sol.lució al caòtic transantiago són uns bons auriculars i una paciència "metril".

Explicació del penca transantiago (té connotacions negatives aquest adjectiu xilè, es clar): Santiago, ciutat altament contaminada, necessitava accions immediates per a reduïr les emissions de CO2. La sol·lució va ser un projecte que consistia en reduïr el nombre de "micros" (busos públics) i rutes; per tant els usuaris del metro han anat augmentant i augmentant. És complicat; és un bon projecte però una mala posada en pràctica.

Per tant, els viatges amb metro durant l'hora punta, que solen ser totes, són passeigs aromàtics i coloraines per a definir-ho en termes positius( mmm quina oloreta que fa aquest jove, uep, aquest surt de sa feina i ei! aquesta al·lota porta aquella colònia de coco que tan m'agrada) i el contacte amb les persones és tan proper que es construeixen parets humanes espontànies que fan menys necessàries les barres pensades per a subjectar-se, ens aguantam uns als altres.

Tota aquesta literatura és per explicar que demà hi ha una massiva concentració a mode de manifestació al centre de Santiago; evidentment per les incomoditats que presenta el transport públic. El transport públic en teoria és més ecològic, hi viatgen més persones i pot ser menys contaminant gràcies a les noves tecnologies. No s'haurien de posar mesures de cara al mitjà de transport unipersonal? Com solucionar-ho? Sa veritat és que jo, no ho sé; sempre pateixen els treballadors, el jovent i els que tenen menys recursos economics.

La foto és dins una estació de metro, una hora on no hi havia molta gent, clar, era diumenge i la gent no surt a treballar. Noltros sortírem a dinar al mercat de la Vega.

Ens passetgen, a la guarda d'ovelletes

Companys d'aventura

Aterram. Volam. Aterram i tornam volar de nou. De moment els camins es creuen i volam conjuntament.

Cristian el crack de la fotografia lluïnt-se; Alberto el crack de la "parrangueria" , lluïnt-se igualment

Apostàrem que cuinaríem si "se razuraban" tots. Ho feren i nosaltres cumplírem, no teníem elecció.
Arantza, la mallorquina salada balladora màxima de reggaeton, Maelle i Cristina, l'alemaneta.

JOYEUX ANNIVERSAIRE MAELLE!

23 anys, la més gran i la més petita alhora. Pel seu sentit de l'humor, pel seu delicat i afrancesat espanyol, per la seva empenta per veure racons. Per na Fomel, Mall com li diu en Cris carinyosament.

Maelle, próxima estación el norte. No me quedaré en la cama como el domingo pensado para Valparaíso.

Cajón del Maipo: Maelle, Tomi II, Thomas I.


Pomaire


Els colors de Pomaire



Vistes des de la casa de Pablo Neruda.

"Hermano, ésta es mi casa,

entra en el mundo de flor marina

y piedra constelada que levanté

luchando en mi pobreza"

CHILE I EL SOL

Farà un mes, dijous farà un mes que som aquí. Ha passat com les gaviotes que deixen el pati després d'engolir les restes de berenar dels infants. I després de dies grisos a la poluta metròpoli comença a sortir el sol.

Els edificis ens feien ombra i decidírem sortir:

Primera parada, dissabte 11 d'Agost, San José del Maipó. Camí cap a la parada del bus per emprendre el viatge passetjàrem per Puerto Alto, barri perifèric de Santiago, més animat en dissabte matí que no pas Montuïri per sa fira. Tocava Banda Conmoción en unes diades infantils benèfiques. Ja a San José coincidírem amb un mercadet, férem una curiosa degustació de confitures, color morat gust a fraula, verdós de meló i de tò ataronjat gust melicotó. Al final compràrem un bon pa i formatge enlloc de les confitures; en principi havíem de caminar una estona i necessitàvem carregar piles. I camina caminaràs cap a Lagunillas volíem arribar. Res, que al final un cartell ens aturà la il.lusió; però de cop tornà quan havent fet autoestop ens encamellàrem a una camioneta familiar. Feia calor, ben estrany després dels dies durs d'hivern passats i ens passàrem tota la pujada pegant bots i fent-nos fotos els uns als altres.

Segona parada, Pomaire. Dissabte divuit d'agost de 2oo7. Poble tradicional però turístic. Hi havia tantes paradetes com habitants gairebé; paradetes coloraines amb dolços, mòbils de geometria variada i animalons. He contemplat una pintada a la qual m'agradaria fer-li foto si torno al poblet: Hoy llegó el carnaval, por fin, murió el general!

Tercera i darrera que narraré perquè s'ho mereix: Islanegra, poblet costaner on hi ha la casa museu PABLO NERUDA.

Hem entrat a la seva casa i ha estat com un viatge en el temps, una immersió a la seva poesia i un intent de comprensió del seu univers complexe i pueril. És una casa de formes coincidents amb la forma llarga i "angosta" de Chile. Neruda s'imaginava que aquella casa era un vaixell del qual ell n'era el capità. Cada detall de l'estructura i la decoració de la casa està detallat i composat a través de la seva imaginació, del seu joc a ser mariner, l'afany de consevar l'esperit lúdic infantil. Les vistes des de la seva habitació eren al.lucinants, el pacífic en tot el seu esplendor, les roques negroses, l'arena, els pins peculiars: l'orientació del llit no era gens la convencional però era la perfecta en el seus propòsits.

Un passeig per aquesta casa és un passeig per la vida de Pablo Neruda. Un relat apassionant que et desvela la personalitat i genialitat imaginativa de l'increïble poeta xilè. Ell era un "cosista" com ens han dit, col.leccionava tot tipus de coses: peus de piano, escultures, copes de vidres de colors perquè deia que si eren coloraines el vi era molt més bo, papallones, copinyes, tapissos, detalls i objectes verd esperança,... hi havia fotos d'escriptors i poetes: entre ells Gabriela Mistral, Edgar Allan Poe i Federico García Lorca. La casa acabava amb un mastil on just darrera romanen el Poeta i la seva esposa Matilde enterrats. Talment un vaixell, talment un tresor, talment, una obra d'art.

En Tomi II toca Je ne veux pas travailler; que és la cançó emblemàtica de tots els de la casa, perquè deu ser que ens hi sentim tan identificats? sempre que la comença a tocar tots ens abocam efusivament a cantar-la.