La llar

Santiago, Manuel Montt, zona Sud. Una llar d’acullida on viuen nines que o bé els seus pares han renunciat a elles o bé no poden cubrir les seves necessitats bàsiques. Conviuen juntes, creixen juntes. Eren algunes encantadores, carinyoses, rebel.ls, de mirada profunda o de mirada perduda.
Jugàrem, dansàrem, conversàrem i riguérem.

kathy(italiana),Daiana,Danilo(brasil),Verónica(chilena).

L’horabaixa anà passant i ens divertírem tant. En Danilo, na Daiana i n’Emerson ens ensenyaren balls brasilenys i al final de la jornada ho presentàrem; després berenàrem de torta, un típic pastís xilè. S’emocionaren amb els al·lots perquè les pujaven a les seves espatlles i les feien córrer. Em va sorprendre que les nines ens tractassin de “tíos y de tías”; demanàrem per què i ens contaren que és suposadament la manera correcta de dirigir-te a algú que acabes de conèixer; ens va sorprendre perquè encara no havíem sentit a cap chileno/a adolescent o adult tractar algú de tío/a; créiem que era molt de l’estat espanyol aquesta expressió; com el guey mexicà. Quantes vegades heu sentit algún professor a qui tractes de tio espontàneament contestar "jo no sóc el teu tio"?. Diferències culturals, és clar.
Fou una experiència genial; t’aturaves a mirar els ulls de les nines, la seva manera de parlar, l’entorn que les acullia i certament et feia reflexionar molt.