Colors Surencs

On va viure Pere Quart?

2007-11-21T11:44:00.000-08:00

Pentura la vaca suïsa amb ulleres no trobava el seu estable? O és que Santiago era massa lluny de casa pel seu gust?

Sovint, quan passejo pels carrers de la ciutat em demano on va viure Joan Oliver, el conegut Pere Quart. Què feia per la ciutat xilena, a què dedicava les seves hores d'exili.

No sé on vaig llegir que Pere Quart mai va ser feliç a Santiago de Chile, que sempre va enyorar la seva pàtria i les seves arrels. Passetjant, passetjant, em demanava per què: Santiago devia ser diferent en aquell temps, suposo que més net i menys transitat; però, tenc la sensació que era una cosa més profunda que no la simple estètica o acullida que li oferia la ciutat.

És clar, l'exili.

La vida dóna massa voltes. Primer, alguns individus provinents de la nostra terra s'exilaren aquí; després, foren el mateixos chilenos que s'exilaren a les nostres terres.

ARRAUSMUS

2007-11-02T07:23:00.000-07:00

Tot va començar un hivern molt fred de 2007. Avions provinents de França que perdien les maletes al vol, avions mexicans que feren aturada a Panamà per a dos dies, un avió almemany de luxe que deixa portar molts quilos d'equipatge i un d'ibèria amb dues mallorquinetes inexpertes i carregades de motxilles. Destí: SCHL

Tots, fos com fos anàrem a parar a Claudio Arrau. Per alguns estudiants fou directe i còmode, en canvi per altres una odissea d'hostals gelats fins aconseguir una habitació mínimament digna a n'aquest hostal tan familiar. Una casa on trobes dormitoris improvitzats en els racons més inesperats; certament és com un petit poble. Les parets entre les habitacions són "de paper de fumar"; així les he sentit ser definides alguna vegada. Per tant, si tens la mala sort de tenir un veinat que ronca com va ser el meu cas durant un mes, passes nits amb els ulls oberts com a taronges i amb un malhumor creixent com una flama per moments.

Per què Arrausmus???

Tocava sessió de Cine i llogàrem "L'AUBERGUE ESPAGNOLE", traduït a lo cutrillo com PISO COMPARTIDO.
Ostres, era la pel·lícula perfecta per a nosaltres. Tots ens hi sentírem identificats d'alguna manera: parelles que s'estimen i es separen quan un dels dos se'n va d'Erasmus, Pis caòtic, fusió de cultures del món, manca de netetja, aventures nocturnes, tantes llengües, tants sentiments,...

I així ens autoanomenàrem "al tiro" Arrausmus. I tots els Arrausmus hem decidit tornar-nos a trobar: a Mallorca, a França, a Alemanya, a Mèxic, a Martinica per montar el nostre restaurant desitjat o aquí mateix a Claudio Arrau, a Chile lindo. Això no ho sabem, però això desitjam. No podem pensar en el dia que ens separarem perquè l'ànim decau, per això conversam amb esperança sobre quina serà la pròxima estació.

Juanafe i sa seva afrorumba cumbiera i chilenera

2007-09-28T14:27:00.000-07:00

Tornant cap a casa des de Dansa les cames em tremolaven; es notava que no havia fet esforç físic des d'abans de les festes quan només m'havia dedicat a provar els plats estrella chilenos. Des d'Escuela militar cap a Baquedano. Surt del metro línia vermella per a fer combinació cap a la verda; destí: Santa Isabel, dutxa d'aigua calenta, soparet i xerradeta.
Esperava tranquil·lament i un crit conegut amb va fer alçar el cap... callejero?? el ritme m'era familiar i tot seguit vaig demanar-li a un jove si hi havia sala de concerts a la mateixa estació, amb una bona intuïció, allí, sota el moviment cívic de la plaça Itàlia i... "si, creo que si" vaig obtenir per resposta.
Vaig saber tot seguit que alguna cosa interessant passava per allí; vaig volar escales amunt superant tot obstacle, vaig transpassar les portes sense pensar-m'ho dues vegades i sense caure en la idea que hauria de tornar pagar el trajecte...
Juanafe en concert, que bons, hi havia una festada de dijous capvespre... i el millor és topar-te amb oportunitats que no esperes.

He triat el videoclip perquè mostra una mica de Santiago.

Cueca

2007-09-19T20:52:00.000-07:00

2007-09-19T18:29:00.001-07:00

Festes Patrias a Chile, vàrem fer tot els que ens tocava:

participar a fondas, asados, beure chicha i ponche fins a envermellir les galtes, carretear, menjar massa, penjar banderetes, ballar cumbia i aprendre a ballar cueca, el ball nacional per exel·lència. Quina passada, quina festada, quina emoció. En aquesta setmana hi ha tanta energia, alegria i festa!

11 de setembre, 34 anys després

2007-09-12T13:06:00.000-07:00

L'onze de setembre és un dia important per Chile; es recorden les víctimes de l'alçament militar del 1973 i es commemora la figura de Salvador Allende. La gent surt al carrer per defensar els drets humans, perquè la barbàrie no caigui en l'oblit i per suposat mai més torni a tenir lloc. Es convoca una marxa pels carrers de les principals ciutats xilenes, l'esperit nacional s'alça i els records reapareixen. És la primera vegada que Chile recorda aquesta data sense la figura de l'ex dictador viu.

Aquestes marxes suposen una onada a tot el país; la gent es mobilitza i la línia que divideix el país en dos bàndols es fa més evident.

La ciutat estava revolucionada.

Malgrat tot, chile recorda. No oblida.

El cap de setmana començaren ja les protestes dels manifestants en contra de la conmemoració del cop d'estat. Després de 17 anys de democràcia, es sap que 3.000 persones foren desaparegudes o executades. Que altres 50.000 foren flagel·lades i que 500 immobles públics s'utilitzaren com a centres de tortura i extermini.

Desitgem un món millor.

un alba de luceros al cielo alumbrará

2007-09-09T17:49:00.000-07:00

"un alba de luceros al cielo alumbrará, campanas de victoria tu hijo escuchará."

Rancherita d'Amparanoia.

La llar

2007-09-09T17:33:00.000-07:00

Santiago, Manuel Montt, zona Sud. Una llar d’acullida on viuen nines que o bé els seus pares han renunciat a elles o bé no poden cubrir les seves necessitats bàsiques. Conviuen juntes, creixen juntes. Eren algunes encantadores, carinyoses, rebel.ls, de mirada profunda o de mirada perduda.
Jugàrem, dansàrem, conversàrem i riguérem.

kathy(italiana),Daiana,Danilo(brasil),Verónica(chilena).

L’horabaixa anà passant i ens divertírem tant. En Danilo, na Daiana i n’Emerson ens ensenyaren balls brasilenys i al final de la jornada ho presentàrem; després berenàrem de torta, un típic pastís xilè. S’emocionaren amb els al·lots perquè les pujaven a les seves espatlles i les feien córrer. Em va sorprendre que les nines ens tractassin de “tíos y de tías”; demanàrem per què i ens contaren que és suposadament la manera correcta de dirigir-te a algú que acabes de conèixer; ens va sorprendre perquè encara no havíem sentit a cap chileno/a adolescent o adult tractar algú de tío/a; créiem que era molt de l’estat espanyol aquesta expressió; com el guey mexicà. Quantes vegades heu sentit algún professor a qui tractes de tio espontàneament contestar "jo no sóc el teu tio"?. Diferències culturals, és clar.
Fou una experiència genial; t’aturaves a mirar els ulls de les nines, la seva manera de parlar, l’entorn que les acullia i certament et feia reflexionar molt.

2007-08-31T12:38:00.000-07:00

De manera tan radical els "carabineros" actuen per a fer callar el poble, per fer-los voltar de ruta. Al·lucinant, és fort.

Pareix com si l'agressivitat de la dictadura no s'hagi superat.

ART A SANTIAGO I AFRORUMBA CHILENERA

2007-08-29T16:03:00.000-07:00

“Afrorumba chilenera, sandunguera y cumbiavera;
Flor de palomillas son tus veredas.
Noche que un día cualquiera, me cuenta la chinganera
historias del bravo, que hay en la rueda.
Santiago los tambores, para iluminar la noche,
esa larga noche del ayer.
Que vuelvan las romerías y la primavera nos sirva pa’ enflorear otra carreta
No hemos dejado de creer que esta situación es dura.
Que nos sobran las razones pa’ cantar nuevas canciones y volver a florecer.
No hemos parado de soñar, y a pesar que pasa el tiempo, ya no hay miedo a equivocarse, ya no hay miedo a resbalarse ni miedo a desafinar.
Solo la sonrisa se nos cae, algunas veces mi amor.
Afrorumba chilenera, es cumbiera, sandunguera y hiphopera.“

Semàfors en verd que permeten l’expressió artística d’un mateix i espectacle constant a cada cantó, galpón i saló. Músics, malabaristas, futbolistes,…

Para reventar la bomba en el volcán.

Penca Transantiago

2007-08-28T17:39:00.000-07:00

Una onada de treballadors, estudiants i vellets amb cara de pomes agres aborden el metro; van fent espai, tensant el cossos i posant cares llargues per a preparar-se per a la gran barrumbada. "Dejen bajar antes de subir" es sent reiteradament per megafonia.

La sol.lució al caòtic transantiago són uns bons auriculars i una paciència "metril".

Explicació del penca transantiago (té connotacions negatives aquest adjectiu xilè, es clar): Santiago, ciutat altament contaminada, necessitava accions immediates per a reduïr les emissions de CO2. La sol·lució va ser un projecte que consistia en reduïr el nombre de "micros" (busos públics) i rutes; per tant els usuaris del metro han anat augmentant i augmentant. És complicat; és un bon projecte però una mala posada en pràctica.

Per tant, els viatges amb metro durant l'hora punta, que solen ser totes, són passeigs aromàtics i coloraines per a definir-ho en termes positius( mmm quina oloreta que fa aquest jove, uep, aquest surt de sa feina i ei! aquesta al·lota porta aquella colònia de coco que tan m'agrada) i el contacte amb les persones és tan proper que es construeixen parets humanes espontànies que fan menys necessàries les barres pensades per a subjectar-se, ens aguantam uns als altres.

Tota aquesta literatura és per explicar que demà hi ha una massiva concentració a mode de manifestació al centre de Santiago; evidentment per les incomoditats que presenta el transport públic. El transport públic en teoria és més ecològic, hi viatgen més persones i pot ser menys contaminant gràcies a les noves tecnologies. No s'haurien de posar mesures de cara al mitjà de transport unipersonal? Com solucionar-ho? Sa veritat és que jo, no ho sé; sempre pateixen els treballadors, el jovent i els que tenen menys recursos economics.

La foto és dins una estació de metro, una hora on no hi havia molta gent, clar, era diumenge i la gent no surt a treballar. Noltros sortírem a dinar al mercat de la Vega.

Ens passetgen, a la guarda d'ovelletes

2007-08-23T11:25:00.000-07:00

Companys d'aventura

2007-08-21T19:52:00.001-07:00

Aterram. Volam. Aterram i tornam volar de nou. De moment els camins es creuen i volam conjuntament.

Cristian el crack de la fotografia lluïnt-se; Alberto el crack de la "parrangueria" , lluïnt-se igualment

Apostàrem que cuinaríem si "se razuraban" tots. Ho feren i nosaltres cumplírem, no teníem elecció.
Arantza, la mallorquina salada balladora màxima de reggaeton, Maelle i Cristina, l'alemaneta.

JOYEUX ANNIVERSAIRE MAELLE!

2007-08-20T15:50:00.000-07:00

23 anys, la més gran i la més petita alhora. Pel seu sentit de l'humor, pel seu delicat i afrancesat espanyol, per la seva empenta per veure racons. Per na Fomel, Mall com li diu en Cris carinyosament.

Maelle, próxima estación el norte. No me quedaré en la cama como el domingo pensado para Valparaíso.

2007-08-19T08:44:00.000-07:00

Cajón del Maipo: Maelle, Tomi II, Thomas I.

Pomaire

Els colors de Pomaire

Vistes des de la casa de Pablo Neruda.

"Hermano, ésta es mi casa,

entra en el mundo de flor marina

y piedra constelada que levanté

luchando en mi pobreza"

CHILE I EL SOL

2007-08-18T18:13:00.000-07:00

Farà un mes, dijous farà un mes que som aquí. Ha passat com les gaviotes que deixen el pati després d'engolir les restes de berenar dels infants. I després de dies grisos a la poluta metròpoli comença a sortir el sol.

Els edificis ens feien ombra i decidírem sortir:

Primera parada, dissabte 11 d'Agost, San José del Maipó. Camí cap a la parada del bus per emprendre el viatge passetjàrem per Puerto Alto, barri perifèric de Santiago, més animat en dissabte matí que no pas Montuïri per sa fira. Tocava Banda Conmoción en unes diades infantils benèfiques. Ja a San José coincidírem amb un mercadet, férem una curiosa degustació de confitures, color morat gust a fraula, verdós de meló i de tò ataronjat gust melicotó. Al final compràrem un bon pa i formatge enlloc de les confitures; en principi havíem de caminar una estona i necessitàvem carregar piles. I camina caminaràs cap a Lagunillas volíem arribar. Res, que al final un cartell ens aturà la il.lusió; però de cop tornà quan havent fet autoestop ens encamellàrem a una camioneta familiar. Feia calor, ben estrany després dels dies durs d'hivern passats i ens passàrem tota la pujada pegant bots i fent-nos fotos els uns als altres.

Segona parada, Pomaire. Dissabte divuit d'agost de 2oo7. Poble tradicional però turístic. Hi havia tantes paradetes com habitants gairebé; paradetes coloraines amb dolços, mòbils de geometria variada i animalons. He contemplat una pintada a la qual m'agradaria fer-li foto si torno al poblet: Hoy llegó el carnaval, por fin, murió el general!

Tercera i darrera que narraré perquè s'ho mereix: Islanegra, poblet costaner on hi ha la casa museu PABLO NERUDA.

Hem entrat a la seva casa i ha estat com un viatge en el temps, una immersió a la seva poesia i un intent de comprensió del seu univers complexe i pueril. És una casa de formes coincidents amb la forma llarga i "angosta" de Chile. Neruda s'imaginava que aquella casa era un vaixell del qual ell n'era el capità. Cada detall de l'estructura i la decoració de la casa està detallat i composat a través de la seva imaginació, del seu joc a ser mariner, l'afany de consevar l'esperit lúdic infantil. Les vistes des de la seva habitació eren al.lucinants, el pacífic en tot el seu esplendor, les roques negroses, l'arena, els pins peculiars: l'orientació del llit no era gens la convencional però era la perfecta en el seus propòsits.

Un passeig per aquesta casa és un passeig per la vida de Pablo Neruda. Un relat apassionant que et desvela la personalitat i genialitat imaginativa de l'increïble poeta xilè. Ell era un "cosista" com ens han dit, col.leccionava tot tipus de coses: peus de piano, escultures, copes de vidres de colors perquè deia que si eren coloraines el vi era molt més bo, papallones, copinyes, tapissos, detalls i objectes verd esperança,... hi havia fotos d'escriptors i poetes: entre ells Gabriela Mistral, Edgar Allan Poe i Federico García Lorca. La casa acabava amb un mastil on just darrera romanen el Poeta i la seva esposa Matilde enterrats. Talment un vaixell, talment un tresor, talment, una obra d'art.

En Tomi II toca Je ne veux pas travailler; que és la cançó emblemàtica de tots els de la casa, perquè deu ser que ens hi sentim tan identificats? sempre que la comença a tocar tots ens abocam efusivament a cantar-la.